Estiu a Menorca (primera part)

Imagino que molts de vosaltres coneixeu de sobres aquesta fantàstica illa i, fins i tot, haureu tingut la sort de visitar-la aquest estiu. Ara que comença la tardor i que enrere queden els dies que s’allarguen fins ben entrada la nit, em permeto recordar la setmana que vaig passar en aquest paradís a principis de juny.

Aquí us la deixo, perquè el seu record us porti la olor del vent i els sons del mar.


Marxem
Aterrant a Menorca

Cap a les Illes Balears, aquest cop serà un avió el que ens conduirà cap a la perla del Mediterrani. Menorca, illa paradisíaca que en altres temps va ser terra de conquestes i assetjament de pirates. Habitada des de la prehistòria per pobles tayatòlics, les ruïnes que ara ostenta són tan sols vestigis d’una era difícil d’enquadrar entre les platges i ciutats que la caracteritzen. S’ha convertit en tot un reclam per al turisme, que arriba des de l’altra punta del món per gaudir les meravelles que aquesta illa ofereix.

Un llarg dia
Aterrem al voltant de les 8 del matí, el que significa que hem hagut d’aixecar-nos considerablement d’hora. Agafem el cotxe de lloguer al mateix aeroport (sens dubte, el millor transport per bellugar-te per l’illa) i anem directes a l’apartament. Efectivament, a aquelles hores intempestives pels hotelers ens comuniquen que no tenen preparada la nostra habitació, així que fem un bon esmorzar i anem a explorar el poble del costat.

Vistes de Binibèca des de l’apartament

Carrers blancs de Binibèca

Binibèca és un petit poble pescador al sud-est de l’illa d’un blanc cegador. Parets de guix i estrets carrerons de forma arrodonida donen la sensació d’estar enmig d’un laberint construït a l’interior d’un pastís de nata gegant. Les cases i els esglaons semblen moldejats a mà, i acabes per pensar que et trobes entre les pàgines d’un conte. La llum del sol es reflecteix entre tanta blancor i t’enlluerna a cada passa que fas. Per tot arreu, cartells que demanen silenci per no molestar la remor del mar que s’alça des d’un port diminut. Tot i ser ple dia, no se sent ni una ànima, i la gent que hi passeja procura no parlar alt per no trencar la quietud de l’indret. La dolça música del salat es cola en veu baixa entre finestres i terrasses, i nosaltres sortim de tant curiós indret contents de tenir-lo al costat de l’apartament mentre marxem per unes escales de marfil.

Entrades a les cases del poble

Encara no és ni mig matí, així que provem a visitar una de les ciutat més properes, Es Castell. Antigament denominada Georgetown, és la població on el rastre de la conquesta britànica del segle XVIII es fa més evident. Baixem al moll de pescadors, on una llarga passarel·la de fusta en dibuixa la silueta i et permet passejar entre l’aigua, els vaixells i les roques. Tot el poble, des del port fins al centre, està esquitxat per edificis colonials anglesos que combinen el blanc i el vermell entre els sostres inclinats i les portes de fusta. Alguns rètols fins i tot estan en anglès, és una vista curiosa, penso, quan fa poques hores que hem aterrat en una illa mediterrània.


El port d’Es Castell des de la passarel·la


Piscina del complex

Per fi, ja ens tenen llesta l’habitació i podem descansar un estona. Ens allotjarem cinc dies als Apartaments Eden Binibeca, la valoració dels quals haig de dir que, tant a l’arribar com al marxar, és extremadament bona. El primer que ens sorprèn és que l’entrada és la mateixa porta de la terrassa, on una taula i dos cadiretes de plàstic ens donen la benvinguda. L’habitació és tota blanca i blau cel, imitant les onades i l’espuma del mar. És una estança senzilla però ample, amb una petita cuina i un sofà de coixins com pedres, que resultarà de gran utilitat. El millor de tot és que la terrassa, plena de flors, està a quatre passes exactes de la piscina, i que mentre t’hi banyes tens davant teu el mar obert, amb dos espigons de pedra i una petita entrada per vaixells. Són unes vistes magnífiques; ens costa de creure a tant baix preu!

Entrada a l’habitació

No triguem res a ficar-nos a la piscina i a preparar-nos un bon dinar després d’haver passat pel súper més proper. A la tarda, caminem fins a la platja per veure les formacions rocoses que envolten el poble i la platja de Binibèquer. Estrenem l’aigua salada amb un bany ràpid i tornem de nou a l’apartament.

Platja de Binibèca

Portem moltes hores desperts sense parar però, tot i així, no n’hem tingut prou. Cap al vespre agafem el cotxe i ens acostem fins a Maó. A la capital ens ho trobem tot tancat i buit. Els carrers estan envoltats per la foscor i l’únic que podem fer és contemplar el port il·luminat i marxar. Tenim dies per tornar-hi.


A per les cales

Ens despertem tard, però descansats. Obrir els ulls i descórrer les cortines per deixar que entri un sol insultantment radiant que inunda l’habitació és una sensació esplèndida. Esmorzem a Binibèca i travessem tota l’illa mapa en mà per anar a buscar les cales més maques de tot el territori.

Cala Turqueta

La carretera que travessa l’illa recorda a la cua tallada d’una sargantana. Al sud-oest de l’illa es troba Cala Turqueta, una de les platges més famoses. No és de fàcil accés, però l’estreta carretera sense asfaltar i el passeig de deu minuts a peu entre un bosc de pins valen realment la pena un cop poses el peus a la seva blanca sorra. El nom, sens dubte, es deu a les seves aigües, d’un brillant turquesa, custodiades pels arbres que s’alcen en semicercle a banda i banda. Sent principis de juny, no hi ha gaire gent, i s’està tant bé en aquesta cala deserta que ens costa recollir els trastos al cap d’una estona per dirigir-nos a la següent.

Cala Macarella

Arbres d’entrada a la cala

Cala Macarella encara és de més difícil accés, són uns 20 minuts caminant, però almenys sota l’ombra que tant s’agraeix. L’esforç torna a valer la pena quan et trobes de sobte una cala que apareix bruscament darrere del bosc. Les aigües transparents plenes de peixos i algues entren i surten mansament de les coves de pedra que decoren la platja. Hi ha poca gent. És com haver trobat un petit paradís allunyat del món. Bufa el vent i rebaixa la calor del dia. Ambdós cales són paratges naturals que encara es conserven verges. Dos bons regals per a la vista.

Nit de lluna plena
De dia, el sol crema i durant la posta de sol, es torna d’un vermell forjat de sang i foc que cau com plom sobre la terra, captivant des de l’illa a qui l’estigui contemplant. Potser per això, la nit de lluna plena que vam veure a Menorca caient sobre el nostre apartament va ser tant fascinant, essent difícil de descriure només amb paraules.
Sortim a la terrassa i un espectacle magnífic s’obre davant els nostres ulls. La lluna, inmensa, il·lumina com una gegantina llanterna amb els seus rajos el tros de mar que s’obre sota els nostres peus. A l’esquerra, la silueta del poble de Binibèca es dibuixa gràcies a  quatre llums esporàdiques, com lluernes estàtiques encarregades d’assenyalar el camí al passejant nocturn. La resta de cases resten en penombra. Dos barques de fusta mandroses reposen en la petita cala d’aigües negres.

Llums de Binibèca

 Mirant al front, un enorme i platejat raig de lluna ens mostra les negres onades i les ombres dels espigons, amb un bellíssim joc de clarobscurs que la meva càmera de fotos no sap retratar. El vent bufa fresc i pur des d’alta mar. Més enllà d’on es projecta la llum no hi ha res, foscor, i nosaltres tenim la gran sort de contemplar el capritx de la llum banyant la badia i regalant-nos una imatge irrepetible per als ulls.  

Si la màgia existeix, penso, és en nits com aquesta, en que el món sencer es podria enfonsar mentre aquest racó tocat pel reflex lunar roman intacte, on el so de l’aigua colpejant la pedra és l’únic que resta després de tancar els ulls, un so que tot ho impregna i que t’arrossega lluny, entre vaixells i velles històries, més enllà de les marees i de tú mateix, capaç de fer-te viatjar fins allà on desitgis o de deixar-te embruixat i estàtic allà mateix per sempre més. 

La nit de lluna


Anuncis